*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75579 *** # La morta Quadro dramátich Pompeu Crehuet 1904 `Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.` Personatjes L'Eloy: Pobre degenerat d'edat indefinida. Fill de: En Jaume: Home d'uns quaranta anys. Havent viscut llargament dominat per l'encís d'una dona viciosa, ara que ha sufert una forta sotragada se transfigura y redimeix. Es fill de: En Quirse: Vell resignat y feble. Després de l'arrepentiment de'n Jaume sent una joya inmensa que sembla retornarli tota la esperansa perduda. L'Antonia: Vehina servicial y honrada. En el fons es un tros de pá, pero crida y s'enfada sovint. La Rosa: Viuda jove, plena de salut y ab molts pardalets al cap. Es desvergonyida, ab gent d'esperit pero ab molta carn molt fresca y ben repartida. La Teresa: Vintidós anys; sencilla y bona. Es neboda de l'Antonia. L'acció á Vilassana, poble que se suposa aprop de Barcelona. Aquesta obra va representarse per primera vegada en el Teatre Català (_Romea_), la nit del 19 de Abril de 1904, baix el següent repartiment: --------- ------------------ Eloy senyora Jarque Jaume senyor Borrás Quirse senyor Soler Antonia senyora Morera Rosa senyora Clemente Teresa senyora Baró --------- ------------------ Director artístich: D. Enrich Borrás. _Dreta y esquerra, las del actor._ ## Escena _Menjador menestral. Una porta al fóns que dona a l'entrada. A la dreta, l'escala, de quína se'n veuhen els primers grahóns. A l'esquerra, un'altre porta que comunica ab la cuyna. A la dreta de la porta central, hi há un escó arrimat á la paret y á l'esquerra, un bufet. Davant mateix del bufet, á primer terme, la taula llarga ab cadiras al entorn. Penja del sostre una gabia ab un canari. Totas las cosas respiran un cert desordre, com si anyoressin aquella má carinyosa que en altre temps sabía aconduhirlas... Del carrer ve la llum d'un cayent de tarde. S'extén mandrosa per la gran entrada y arriva al menjador casi apagantse..._ _Llarch silenci. Trastejan per la cuyna. Després, poch á poch, pesadament, se sent baixar l'escala. Entra l'Eloy repetint anguniós:_ Eloy: Mare!... Mare!... Mare!... (_Silenci. Se sent trastejar per la cuyna. L'Eloy se frega'ls ulls, mira al seu entorn y s'asseu. De cop, s'enfila en una cadira y despenja la gabia del canari_). Mare!... (_Surt l'Antonia de la cuyna, arremengada de brassos y tota suada_). Antonia: Què fem? Deixa el canari! Bó! Eloy: Au, á travallar gandula! Antonia: Deixa,'t dich! (_Va per péndreli la gabia_). Eloy: (_Resistintse_). Au!... Au!... Qu'es meu! Antonia: Ho xerraré al teu pare! Eloy: Me'n fum... Au, qu'es meu el canari! Maliatsiga! (_Aixeca un bras amenassant_). Antonia: Reíra! Sort que te'n falta un bull! (_Defensantse_). Eloy: Vos sou la ximple! Antonia: Estigas! (_Lliurantse d'ell_). Fes lo que vulgas, pero un día't trencarás el cap enfilantte per las cadiras. Eloy: Me'n fum! Es meu el canari! Antonia: Vols que te'l cogui per sopar? (_Esclata á riure llargament boy anantsen_). Eloy: Lloca! Llocassa! Lloca! Antonia: (_Parant de riure en sech_). T'encasto aquets cinch dits á la cara, si no callas! Eloy: Ay! (_Arronsantse, vegentse'l cop á sobre_). Mare! Mare! Antonia: Sí, crídala ara... (_Entra la Teresa del carrer, tota silenciosa, casi de puntetas_). Teresa: Què feu? Antonia: Cá! Aquet tabalot, que no parará fins á trencarse'l coll... Desde que no't vigilan que'n fas mes que may. Ja't faría llaurar dret jo, si caiguessis á las mevas mans! Teresa: Deixeulo, tía. Que no ho veyeu? (_Signantse el front_). Eloy: (_Adonantsen_). Tú ets la ximple! Antonia: Veus? Enrèdathi! Jo crech que té mes malicia que altre cosa. Teresa: Deu nos en guard de nosaltres. (_Pausa. L'Eloy posa la gabia sobre la taula y 's queda llarga estona bocabadat_). Antonia: Y donchs? Teresa: Res, ja ho veyeu... Y vosaltres? Antonia: Preparo el sopar: penso que no trigarán gayre... Teresa: No han vingut encara? Antonia: Ja es extrany, ja. D'aquí al cementiri no es tant lluny com aixó... Deuhen haverse entretingut. Teresa: Molt fácil. (_Pausa_). Antonia: Has passat per casa? Teresa: Sí. Antonia: Y qué? Teresa: Ja s'arreglan. Per un día... Antonia: Filla, no hi he pogut fer mes: se m'ha trencat el cor y he tingut d'ajudarlos en aquest trastorn... Com s'ho hauría arreglat en Jaume? Teresa: Ja teniu rahó. Pobre home! Antonia: Aném á dir que no s'ho mereix gayre, per xó, que'l compadeixin. Teresa: No hi pensém. Antonia: Tu y jo'ns perdrém per massa bonas, filla. Teresa: No'm sab greu. Antonia: Y encara'ns retallarán, per torna. Teresa: Deixeu dir! Antonia: Sí, sí, que digan. No fem mal á ningú. Teresa: Al contrari. (_Pausa. L'Eloy, tornant en sí, treu el calaixet de la gabia y 's disposa á arreglarla_). Teresa: 'M necessiteu per alguna cosa? Antonia: No. Teresa: Ja heu fet els llits? Antonia: Fa estona. (_Adonantse de la maniobra de l'Eloy_). Ja hi tornas, tú? Eloy: Es meu el canari! (_Bufa'l calaixet_). Antonia: Aixís: empastífam el menjador. No m'ha costat rés d'escombrarlo, si't sembla! Teresa: Ves á la cuyna, home! Eloy: No vull! Antonia: Tossut, més que tossut! Pero no te'n riurás: t'ho juro. Estich esperant que torni el teu pare per xerrarli tot. Eloy: Me'n fum del pare! Antonia: Ja dormirás tou, ja, de la pallissa! Fes que't trovi aquí fent porquerías! (_Pausa. L'Eloy, de cop, torna la menjadora al seu lloch, pren la gabía cuydadosament y 's dirigeix cap á la cuyna_). Teresa: Ahont vas? Eloy: A la cuyna... Aquesta vella... Antonia: A quí dirás vella? (_Fent com si l'empaytés. L'Eloy se'n va plorós, xisclant y corrents_). Que no'm tiris pallofas á la cassola, sents? Eloy: Au, vellota! (_Pausa_). Teresa: Pobre xicot! Antonia: Has vist? --Me'n fum del pare!-- Y fuig corrents. Ja't dich jo, que li ha ben posat la por al cos, en Jaume! (_Riu_). Teresa: Fa pena!... Y vos el reganyeu massa á l'Eloy. Antonia: Mira qu'es tossut com una reyra de bet! Teresa: No'n té pas ell la culpa de ser beneyt... Y després, ha passat una cosa tant trista, sense que casi se n'hagi donat compte!... Antonia: Tens rahó. Ben mirat tens rahó. Pobre Mariagna! Teresa: L'heu vista morir? Antonia: No, filla. Deu me'n guard. No hi estich feta á n'aquestas begudas. Teresa: Diu qu'está tant trastornat, en Jaume! Antonia: Al menos ho fa veure. No hi puch creurer en els seus extrems. Teresa: Voleu dir? Antonia: Las cosas claras: quí l'ha morta á la Mariagna sino en Jaume? Si ha sigut una mártir! Si tota la vida no va fer mes que consumirse d'esperit! Teresa: Teniu rahó... Antonia: Y donchs, á qué venen aquestas desesperacións d'última hora? Comedia, noya; comedia de la fina. Teresa: Potser sí. Antonia: Estigan certa. Si las sevas llágrimas fossin de debó, ja no hauría dut la vida que ha portat... Teresa: Aquella mala bruixa de la Rosa els ha perdut á tots! Antonia: La malehida!... Pero no la té pas ella tota la culpa, no! Si en Jaume hagués estat un home no s'hauría deixat entabanar. Teresa: Es ben extrany lo que ha passat, oy tía? Antonia: Angel de Deu! Com se coneix que comensas la vida! Teresa: No tant!... Tinch vintidos anys... Antonia: Y ets casada y tot. Donchs mira: per mí, com si portessis bolquers. He vist moltas cosas en aquest mon, Teresa! Calcula si n'hauré vistas, que ni d'aixó m'extranyo! Teresa: Mireu que un home casat, ab fill per estimar y pare que vigila, enredarse d'aquesta manera ab una barjaula com la Rosa!... Antonia: Es lo mes sencill. Teresa: No ho sé veurer. Antonia: No'n duptis. Es dir, sencill, sencill... Sent en Jaume com es y venint las cosas com han vingut combinadas. Teresa: Ah!... Vos ho sabeu? Antonia: Som vehins de temps y podría ferne l'auca. Veurás que varen casarse d'alló més enamorats... semblava, ey! Als primers anys, va ser alló de cor que vols, cor que desitjas, sabs? igual que tu y el teu home, vaja! Teresa: Y donchs? Antonia: Donchs veurás que passa temps y sense saber el com ni el perqué, comensan á refredarse. Figúrat si 's veya de lluny, que fins jo vaig adonarmen. Teresa: Quin horror! Es que en Jaume ja devía entendres ab la Rosa!... Antonia: Encara no; no corris. Era un'altre cosa. Alló que passa devegadas en els matrimonis: que 's desitja un fill, el fill no ve y tot son morros y caras llargas. Teresa: Ja... Pero quína culpa hi tenía la Mariagna? Antonia: Qué m'esplicas! Teresa: Digueu. Antonia: Tot eran morros y caras llargas, quan vetaquí que un día se sab que la Mariagna está embarassada y tot cambía. Qué't pensas quína alegría, en Jaume! Tot era la dona! Ni la custodia está més ben aconduhida... Teresa: Y va neixer l'Eloy! Antonia: Figúrat, eh? Després d'esperar tant temps y ab tant desitj, els hi neix un esguerrat de cos y sense cervell, per torna! Teresa: Quína desgracia! Antonia: Sí, noya, ho endavinas. D'aixó ve tot. El beneyt ha sigut la maledicció d'aquesta casa. Teresa: Pobre ignocent! Antonia: Qué vols ferhi? Aixís ho hem trobat y aixís hem de deixarho. Som aixís en aquest món. En Jaume va rebre un trastorn tant fort que sempre més se'n ha ressentit. Se'n havía fet tantas ilusións del fill! Teresa: Y alashoras... Antonia: Justa! Alashoras va comensar á ferse ab la Rosa. Pero qué't pensas quína bogería va agafarli? No 's recordava de ningú; no més d'ella. Y 's cuydavan tant poch d'amagarse, que als quatre días tot el poble n'anava plé. Teresa: Y la Mariagna? Antonia: Pobreta!... Sufría y callava. Va posarse á estimar al fill aborrit ab tota l'ánima. Teresa: Si que li té de ben aborrit al seu fill, en Jaume. Antonia: May l'ha pogut veure!... Quín sufriment per una mare, veritat? Teresa: Que Deu la tinga al cel! Antonia: Si no hi es ella, ja cal que'ns ensajém á apagar el foch!... Era una santa y aquell home... Ah, es ben veritat que devegadas ens perdém per massa bonas, nosaltres! Teresa: (_Somrient_) Vos no l'hauriau pas imitada, oy? Antonia: T'ho ben rejuro! Jo, veure que un'altre, una qualsevol, me prenía l'home y'm xuclava las pessetas de la calaixera? May!... Pero la pobra Mariagna sufría y callava perque s'havía acostumat á creures culpable de la desgracia de tots... Era tant bona! Teresa: Pero y en Quirse, que no ho veya lo que passava? Antonia: Igual que si fos mut. Ell prou ho veya, pero callava com un mort. Teresa: Sempre ha sigut aixís. Antonia: Com una criatura. El seu fill l'ha dominat sempre. En Quirse, davant de'n Jaume, may ha gosat piular. Teresa: Pero es molt bó en Quirse! Antonia: Aixó sí. Ell prou l'estimava á la seva nora. El mimava tant, la pobre! Mentres en Jaume feya de las sevas, ella cuydava del fill beneyt y del vell acriaturat ab el mateix amor... No té nom el sacrifici de la Mariagna! Teresa: Y tant malament com li han pagat! Antonia: Pero en bona fé, que ja ha dut el cástich merescut, en Jaume! Nostre Senyor ja ha comensat á castigarlo en vida. La Rosa es un cap vert. Teresa: No m'ho jureu! Antonia: Donchs d'aixó que nosaltres veyém tant natural, may se n'ha sabut avenir en Jaume. Qué't pensas que ha sufert poch de gelosía! Teresa: Voleu dir que l'estima? Antonia: Què sé jo! Lo que 's veu que aquella dona li té embruixats els sentits. No mes la voldría per ell, y la Rosa es de tothom que sápiga llensá'ls diners. Figúrat quín torment per un gelós! Teresa: Li está bé, per tonto! Antonia: Y encare no ha acabat aquí'l torment de'n Jaume. Sabs de què ha mort la Mariagna? De un nou disgust á causa de la Rosa. Teresa: Voleu dir? Antonia: Ho sé del cert. Teresa: Es terrible! Antonia: Y sabs cóm ha mort la Mariagna? Ab un fill á las entranyas!... Qué't sembla? Veus com Nostre Senyor té un bastó? Teresa: Vetaquí, donchs, perque está tant desesperat en Jaume! Tant que l'havía desitjat un fill, y ara que venía li arrancan la esperansa! Antonia: Ja ho deu haver sentit, ja, no't pensis. Si ha plorat, las llágrimas han sigut no mes pel fill que se li emportan avans de neixer. Teresa: Quí sab! Jo no'l veig tant dolent. La Mariagna 's feya estimar de tothom y potser en Jaume... Antonia: No ho cregas. Mira que hi tinch bon ull per aquestas cosas! Pobre Mariagna! Tant de bé t'ha fet Deu! (_Pausa_). Teresa: Escolteu tía: no'n parlém d'aquestas cosas, que encara'ns acabaríam d'entristir. Antonia: Ja hi ha qui deu alegrarse per nosaltres: no t'espantis! Tot va aixís en aquest mon. Els uns ploran y els altres riuhen. Y que deu riure de gust, la gran bagarra! Teresa: Què voleu dir? Antonia: Que tens pá al ull, noya? Teresa: Si no vos espliqueu... Antonia: Santa ignocencia! Veus lo que't deya? Que per mí ets com una criatura de bolquers. Teresa: No us entench. Antonia: Que la Rosa deu saltar y ballar, dona! No hi caus encara? Teresa: No sé qué dirvos. Antonia: Que li han deixat el camp lliure á la Rosa! Ja deu veures vestida de nuvia y cap á la rectoría falta gent!... M'esplico? D'alguna cosa li han d'aprofitar tants anys de bons serveys! Teresa: Sou mal pensada. Antonia: Poso el dit á la llaga: ja m'ho sabrás dir. La Rosa ha tret la rifa. D'aquí poch temps la veurém mestressa d'aquesta casa: tingas compte en quí t'ho diu. Teresa: Fóra massa! Antonia: De pitjors n'he vistas, noya; de pitjors n'he vistas... Ja enrahonarém quan tingas els cabells blanchs. Fésmhi pensar. Teresa: N'hi ha per días. Antonia: Com deu riure la barjaula! Haurá sortit ab la seva! Teresa: Pero'ls morts cridan venjansa. Antonia: La Mariagna ha perdonat á tothom. Teresa: Hi ha cosas que no 's perdonan ni en l'altra vida... (_Queda pensativa. Entre l'Eloy ab la gabia endressada, tot recelós: se veu que'n rumía alguna_). Antonia: (_A l'Eloy_). Ja tornas de fer mal, tú? Ahont has llensat las pallofas? Eloy: Ni mitja n'ha caigut á la cassola... Ni mitja! Son á las escombrarías las pallofas. Antonia: Sí que't tornas endressat! Eloy: Oy que soch bon minyó? Antonia: Si no m'enganyas... Eloy: Mireu! (_Ab els dits fa la creu y la besa_). Oy que soch bon minyó? Antonia: Qué rumías, Teresa? Sents què't dich? Teresa: (_Sobtada_). Ah!... Res! Antonia: No t'hi encaparris, dona. Tampoch ho arreglarém! Teresa: Es veritat... Eloy: (_A l'Antonia, presentantli la gabia_). Vos!... Guayteu, vos! Antonia: Què m'ensenyas? Ja me'l sé de memoria'l teu canari. Eloy: Oy qu'es neta la gabia? Antonia: Com una plata. Eloy: Ni mitja n'ha caigut á la cassola!... Antonia: Me'n alegro, home. Eloy: Teníu! Antonia: Qué'm donas? Altra feyna tinch que aguantarte la gabia... Eloy: Teniu... penjeula! Antonia: Y ara! De quán temps há has posat seny? Eloy: Penjeula. No está bé que s'enfilin els xicots. Antonia: L'Eloy se'ns torna sabi, Teresa. Eloy: Oy que soch bon minyó? Penjeula la gabia. Antonia: Ja m'agrada que no vulgas caurer pujant y baixant de las cadiras. Per tú fas! (_Entregant la gabia á la Teresa_). Té, noya, tú que tens mes dalit: pénjala. Teresa: (_Penjantla_). Es molt bon minyó l'Eloy! Eloy: Sí... (_S'asseu tot rumiant. Pausa_). Teresa: Casi no s'hi veu. Antonia: Haurém d'encendrer llum... Eloy: Vos, Tónia... Antonia: (_A la Teresa, fent acció de sortir_). Ja torno... Eloy: (_Atrapantla per las faldillas_). Vos, Tónia!... Antonia: Déixam; no estich per orgas. Eloy: (_Enfadat_). Escolteu, vos dich! (_Ella cedeix_). Oy que soch bon minyó? Antonia: Quantas vegadas m'ho preguntarás? Sí, forsa! Eloy: Ho direu al pare qu'he sigut bon minyó? Antonia: (_Rient_). Sents, Teresa? Vetaquí perque'ns ha fet penjar la gabia! Perque no li descubrissim la rebequería d'avans... Ah, murri! Eloy: Ho direu al pare qu'he sigut bon minyó? Teresa: Sí, Eloy, sí: no t'espantis. Eloy: Li direu, Tónia? Antonia: Ja ho crech. Y desseguida qu'arribi! Vols que li diguém desseguida? Eloy: Sí... Antonia: Donchs déixam anar las faldillas y ja sentirás quinas alabansas faré de tú!... Ah, escolta: pero d'alló que'm deyas que soch vella... Eloy: Me'n desdich. Antonia: Ja serém amichs, aixís. Eloy: Encara sou fadrina, vos. Antonia: No tant, fill: ni una cosa ni l'altre, oy? Eloy: Ni una cosa ni l'altre... Antonia: Justa. Me'n vaig o sinó'ns quedaríam á las foscas. Eloy: No us en descuydeu de dirho al pare, sentíu? Antonia: Ets pesat quan comensas! (_Se'n va. Pausa. Fosqueja. La Teresa está més pensativa que may. L'Eloy, assegut en una cadira baixa, somriu estúpidament. Després, veyent que no li diuhen res, se posa á cantar una cansó estrafalaria_). Teresa: Eloy. (_Ell segueix cantant_). Eloy! Eloy: Qué? Teresa: No cantis, que no es hora. Eloy: No canto pas. (_Calla contrariat_). Teresa: Quí te las ha ensenyadas aquestas cansóns? Eloy: La mare... Ja ho sabeu vos qu'es morta la mare? Teresa: Ja ho sé, ja!... Eloy: L'avi y'l pare son al cementiri... Teresa: Y tú no hi has anat? Eloy: No m'hi ha volgut el pare... Teresa: Per qué? Eloy: Me'n fum! Ja li direu quan torni qu'he sigut bon minyó, oy? Teresa: Per qué ho vols que li diguém? Eloy: Aixís no'm pega. Teresa: Que no t'estima? Eloy: Me'n fum del pare! Li direu? Teresa: No't fa may cap petó? Eloy: Ni ganas! La mare'm fa petóns... Y plora molt la mare... Ja ho sabeu vos qu'es morta la mare? Teresa: Sí, home... Y l'avi que t'estima? Eloy: No diu may res l'avi... (_Pausa_). Jo vull anar al cementiri! Teresa: Y ara! No veus que surten bruixas á la nit? (_Pausa_). Eloy: (_Ab crit ple de llágrimas_). Mare! Teresa: (_Espantada_). Qué't passa, Eloy? Eloy: Es morta la mare!... Es morta! (_Sanglotant_). Mare! Mare! Teresa: Pobre xicot!... (_Aixugantse una llágrima. Pausa llarga. Es fosch. Ve la Rosa del carrer. Després de duptar una estona, entra decidida_). Rosa: No hi ha ningú? Teresa: Quí demana? Eloy: (_Exaltantse_). Ux!... Ux!... Teresa: Quí es, Eloy, que no m'hi veig? Eloy: Ux, ux! La donota! La mala dona! Ux!... Quín fástich! Teresa: (_Comprenentho_). Bona l'hem feta! Antonia! Antonia! Antonia: (_Sortint ab llum encés_). Bona nit y bon'hora á tots! Rosa: Bona nit, Antonia. Antonia: (_Molt sorpresa_). Ah, ets tú, Rosa? Rosa: Jo mateixa! Sembla que us en estranyeu! Antonia: En bona fé, sí que me'n estranyo! Cóm no has vingut més aviat? Creu que feyas falta! Rosa: Us voleu burlar de mí, Antonia? Antonia: Deu me'n guart, filla! Seu, seu: sense fer cumpliments. Com si fos á casa teva. Rosa: Gracias per l'atenció, mestressa. Antonia: Disposa y mana. Rosa: Jo pogués! Passaríau la porta desseguida! Antonia: Vès que no te la fassi passar jo, la porta! (_Exaltantse_). Teresa: (_Suplicant_). Tía! Antonia: Quíns fums gastém, pubilla! Rosa: Aixó vos, que sembla que hi remeneu las cireras en aquesta casa! Antonia: No ho cregas. Te cedeixo l'honor. Teresa: Tía!... Penseu que nosaltres... Antonia: No som ningú; ja ho sé. Hem de fer els honors á la senyora: tens rahó. Tú, Eloy: acosta una cadira per la Rosa. Eloy: Jo, una cadira? Jo, una cadira? Ux! Ux! la donota! La mala dona! Rosa: De quí has aprés aquestas paraulotas, beneyt? Antonia: Oh, y tal! Treute la gorra... Sents que't dich? Treute la gorra! Rosa: Y per qué no? Eloy: Jo, beneyt? Jo, beneyt? Vos sou la beneyta!... Y la lladre!... Y tot... Maliatsiga! Rosa: (_Se'l mira amenassadora. Després esclata á riure_). Sort que'm fas llástima! Antonia: Y ab rahó que te'n deu fer de llástima! Rosa: Pero vos no me'n feu gota! Y si veníu en só de guerra, no seré jo la que us demani pau! Vaja, qué voleu? Antonia: Que deixis en pau als morts! Rosa: La poca solta! Sempre vaig pels vius, jo. Antonia: No te'n alabis gayre. Els morts poden entrabancarte els passos. Rosa: No hi ha por! Antonia: Perque te las heus ab una colla de ximples. Es la teva sort! Rosa: Voleu escándol? Donchs vos juro que'ls vehins ens sentirán. Antonia: Tant se m'endona! Rosa: Com que no teníu res per perdre! Antonia: Lo que tú has perdut fá temps: la vergonya! Quí parla, Teresa? No la sents? Teresa: Prou! Prou! Poden arribar d'un moment al altre y... Rosa: Ah! Encara no han tornat del cementiri? Vetaquí per qué teníu tantas agallas! Antonia: Ja sé que tens qui't defensa: no ho retreguis! Rosa: Es enveja ó pietat? Antonia: El teu ofici me'n fá molt poca d'enveja! Rosa: Es més honrat que'l vostre! Antonia: Aixó ja es massa! (_Va per abrahonars'hi. La Teresa la reté_). Teresa: Tingueu prudencia, Rosa! Rosa: (_Rient_). No he comensat pas jo... Teresa: (_Baix á l'Antonia_). No sab lo que 's diu. Penseuho. Antonia: M'hi feriría! Teresa: No us ho prengueu aixís... Antonia: Tens rahó. Al cap d'avall, no es pas ella la culpable. (_Pausa_). Vaig á parar taula. Rosa: (_Mofeta_). Si us faig nosa... Antonia: (_Contenintse_). A mí si que... (_Entra y surt parant taula. Pausa_). Rosa: (_A la Teresa_). Quína dona més estranya! Teresa: Es molt bona, la tía! Rosa: Pero mossega... Antonia: Deu ser tart... Teresa: Jo me'n vaig. Ja m'he entretingut massa. Antonia: Espera que vingan. No'm deixis sola. Teresa: Paciencia!... (_S'havía alsat y torna á seure_). Rosa: Parla com si no hi quedés ningú, l'Antonia! Teresa: No hi torném! Rosa: Donchs callo. Teresa: Aixís, dona. Seyeu. Rosa: Bé tindrém de ferho. (_Agafa la cadira baixa ahont s'asseya avans l'Eloy_). Eloy: (_Adonantsen, reté la cadira furiós_). Au!... Au! Es meva la cadira! Teresa: Agafeune un'altra. Rosa: Ara hi corro! Si us voleu riurer de mí entre tots, s'heu ben errat de comptes! Deixa la cadira! Eloy: Au! Es meva! Au!... Seyeu á terra vos! Rosa: Deixam ó't pego! (_Lluitant per péndreli_). Teresa: Rosa! Rosa: No? Donchs me dona la gana! (_Deixa de lluytar y s'asseu pacíficament_). Antonia: Quínas ganas de moure brega! Rosa: Sou vosaltres! Y aquest beneyt ha aprés bé la llissó. Pero no li valdrá! Eloy: Es meva la cadira! Au! Au! (_Plorós, fora de sí, s'esforsa en péndreli_). Rosa: Si'm fas caure, sabrás com me dich! Teresa: Seu en un'altre, Eloy! Eloy: Es la meva! Es meva aquesta cadira! Rosa: Ets tossut! Antonia: Y tú tossuda! Rosa: Tot aixó ho sabrá en Jaume. M'heu pres per sach dels cops aquesta nit! Eloy: En Jaume? En Jaume? Es de la mare el pare! La cadira! Au! Es meva! Rosa: No l'haurás: té! (_Repapants'hi ben bé_). Eloy: Maliatsiga!... Donota! Mala dona! Ux!...: Es meva! Ux!... Rosa: Calla, ó... Eloy: Lladre! Rosa: Calla't dich! (_Molt exitada_). Eloy: Lladre!... Es de la mare'l pare! Rosa: (_Plantantli bofetada_). Y aixó es ben teu! Eloy: Maliatsiga! (_Trenca á plorar furiós_). Teresa: (_Indignada_). Rosa! Antonia: Y déixala! Què't pensavas? Per alguna cosa li será marastra! Ja comensa pegant, no ho veus? Rosa: (_Dirigintse á l'Antonia_). Y vos... Eloy: (_Enlayrant la cadira_). Us haig de trencar el cap! Teresa: (_Deturantlo ab travalls_). Eloy! Eloy! Eloy: Lladre!... Lladre!... Mala dona! Donota! Ux! Ux! Quin fástich!... Rosa: Treyeumel del davant, ó'l mataría! Eloy: Matar? Matar? A vos vos mataré. Quatre pams sota terra vos... Lladre! Antonia: Comensas massa d'hora á ser mestressa; creume, Rosa. Has de buscarte un pinxo que't defensi si vols manar aquí! (_Entran en Jaume y en Quirse preocupats y silenciosos_). Ja son aquí. (_Corrent á calmar á l'Eloy_). Rosa: Y sí que'm defensarán; ja sabreu dirmho! (_Corrent á en Jaume_). Jaume! Antonia: El pare, Eloy. Calla... (_L'Eloy queda parat com si l'haguessin arruixat ab aigua freda. Tota l'energía d'avans desapareix de sobte y somriu estúpidament_). Eloy: El pare... Sí... Teresa: No las puch veurer aquestas cosas! (_Surt á l'entrada_). Rosa: Jaume! Jaume: Ah, ets tú? Rosa: Perdóna que fins ara... Jaume: Sí, sí; deixam tranquil... Quirse: (_Entrant al menjador y adonantse de la conversa, murmura_). El corp... El corp!... Sempre els corps!... Pobre Mariagna! Antonia: (_A Quirse_). Voleu sopar? Quirse: No encara... No ho veyeu? (_Somriu amargament, signant á la parella_). Antonia: Hi ha hagut alguna cosa? Quirse: Els corps ens han seguit... Sentiu com xisclan? Pobre Mariagna! Eloy: Avi... Quirse: Vina fill meu, vina. Deixemlos á n'aquets. Antonia: Y el sopar? Quirse:: Ja soparém mes tart. Deixeu que fugi l'aucellot negre! Eloy: La mare... Quirse: Es al cel, la pobreta! Y agafantlo per un bras suspira: Aném dalt, Eloy; aném. Com l'anyorarém tots dos á la pobre mare! (_Desapareixen escala amunt_). Antonia: Donchs m'arrivo fins á casa... (_A en Jaume_). Ja torno. Jaume: Feu, Antonia, feu. Antonia: (_Trovant la Teresa á l'entrada_). M'acompanyas? Teresa: Sí... (_Als de dintre_). Bona nit! Jaume: Y gracias de tot, Teresa. Teresa: No val la pena. (_A l'Antonia_). No tornareu, vos? Antonia: Aixís que puga... (_Signant á la Rosa, y volguent dir: quan ella hagi marxat. Se'n van la Teresa y l'Antonia. Pausa_). Jaume: (_Enérgich_). Bé, qué vols tú? Rosa: Jo... venía... Jaume: (_Ab ironía_). Vens á donarme'l pésam? Rosa: Cóm me parlas avuy? Jaume: Digas: qué vols? Rosa: Veig que't faig nosa. Tornaré quan s'hagi fos la boyra que portas al cervell. Jaume: Es massa espessa per fondres. Rosa: Qué vols dir? Jaume: Res... Rosa: Adeu, donchs. Jaume: Adeu! Es lo millor que pots fer: anárten. Rosa: 'M treus... (_Portantse'l mocador als ulls, se'n va poch á poch. Després se tomba observant. En Jaume queda pensatiu, ab el cap baix y els brassos cayguts. Pausa_). Jaume: (_Com parlantse á sí mateix_). Morta... Rosa: (_Molt baix, el crida_). Jaume... (_Ell no contesta. Ella torna mes fort_). Jaume. Jaume: Encara? Déixam, t'he dit! Rosa: Escóltam, Jaume... Ja ho sé que no he cumplert ab tú. Jo havía de venir quan ella era aquí... Jaume: (_Com l'altre vegada_). Morta... Rosa: (_No capintne'l sentit_). Sí, morta... Pero ja ho veus: no he gosat... Perdónam! Jaume: Te feya por? Rosa: Por? De qué? Jaume: Es que'n feya de por, creume. Era blanca com la cera y tenía'ls ulls oberts... Rosa: No m'espantan els morts. Jaume: Donchs jo tremolo de cap á peus! (_Petant de dents y estenent la má tremolosa_). Mira. Rosa: Pobre Jaume! No hi havías d'anar al cementiri! Jaume: (_Sech_). Perqué? Rosa: Perque... t'has conmogut massa. Jaume: (_Amargament_). Te'n rius? Rosa: (_Desconcertada_). Jo? Jaume: (_Repetint las paraulas maquinalment_). Perque t'has conmogut massa... Está de broma la Rosa, com hi ha Deu! Rosa: No t'entench... (_Ell la contempla ab expressió indefinida._) (_Pausa. Després parla decidit_). Jaume: No fassis més comedia, Rosa! Digas que te n'alegras de la mort de la Mariagna! Rosa: Y ara! 'T tornas boig? Jaume: Dígaho! Vull que ho digas! Perque t'ho llegeixo en els ulls! Perque ho endavino en tots els teus gestos! (_Agafantla per las mans_). Dígaho! Dígaho! Rosa: Que téns? Tota m'espantas! Jaume: La meva Rosa! La meva Rosa! Dígam que te n'alegras! Que aixís ets meva, ets més meva que may! Rosa: Jaume! Jaume! (_Deixantse amanyagar. Ell l'acarona furiosament_). Jaume: Oy qu'era una nosa per nosaltres aquella... dona? Mírat ara: á casa meva mateix, á casa d'ella, te tinch entre els meus brassos! Rosa: (_Mirantlo fixo, victoriosa y rient_). No t'agrado? (_Ell fá per apartarla, pero ella li llensa'ls brassos al coll_). Jaume!... Jaume: (_Furiós, com si l'haguessin punxat, la rebutja ab despreci_). Vés, deixam! Que ofegan els teus brassos! Ens han ofegat á tots!... A tots! Rosa: (_Mirantsel ab espant_). Jaume... Jaume: Riu, perduda, riu! Cantemli unas absoltas de riallas á la pobre Mariagna y al fillet que venía! (_La Rosa, no sabent que dir ni que pensar, va escorrentse cap á l'entrada_). Tens rahó: m'he conmogut massa al cementiri!... No'n fassis cabal. Rosa: Bona nit. Jaume: Rosa! Rosa: Me'n vaig. Ja'ns veurém un altre día: quan sigas el Jaume d'avans. Avuy ets com una criatura. Per xó't perdono. Jaume: No te'n demano de perdó! Rosa: Dormir de gust! (_Anantsen_). Jaume: Vina! (_Corrent á ella y agafantla pels brassos_). Vull que't quedis encara, sents? Vull dirte tot lo que'm sento aquí. Vull que'm comprengas y't vull compendrer... Que jo may t'he conegut encara! Rosa: Desvariejas... Jaume: Avuy sento com si m'arrenquessin una vena dels ulls y vull que m'ajudis a acabar d'arrencármela! Vina! Rosa: Deixam! Deixam! O cridaré. Jaume: Crida tant com vulgas! Ara ray, que'ls que temían sentirnos no hi son! Jo't vull coneixer, Rosa! Rosa: Ves á reposar, Jaume: que ho endavino que necesitas repós! Jaume: Si'n necesito! No ho sabs prou, encara!... Aixó vull. Reposar, encara que siga massa tart pera reposar... Vina aquí, á la claror! Rosa: Que'm fás mal!... Jaume: Aixís, que't vegi. Que diuhen aquets ulls? Jo may ho he sabut que deyan... Fins ara no comenso á endavinarho... Que n'hem fet de mal tu y jo! Que me n'has fet de mal! Rosa: Jaume... Jaume: Mira aquesta casa: es freda y buyda... S'hi sent el fret de la mort. Jo'l sento al moll dels ossos... Rosa: Tota m'esglayas... Jaume: Y si'm vegessis de dintre, Rosa! Tu no pots saberho lo que ha passat en mí!... He vist á la Mariagna al cementiri: era mes blanca que may y tenía las mans encarcaradas sobre el ventre com protegint al fill que duya á las entranyas... Rosa: (_Fent per lliurarse d'ell._) Prou! Prou! Jaume: Tant que l'havía desitjat de sempre un fill per estimar!... Y ara que venía, ara que la Mariagna me'l duya plena de goig, tu y jo'ns hem ajuntat per enterrarlo avans de neixer... Rosa: Deixam!... Jaume: L'haguessis vista á la pobre Mariagna aquestos días! Temía alguna cosa... Se neguitejava com si pressentís alguna cosa esgarrifosa... Jo crech que no se sentía ab forsas per sobreviurer al fill y tremolava de deixarlo sol entre nosaltres... Ens coneixía massa! Rosa: Prou! Jaume: (_Sempre mes exaltat, mirantla fixo y retenintla fermament_). Y se l'ha endut ab ella, pobre mare!... Per nosaltres, per nosaltres no ha nascut el meu fill! Per vergonya y temensa de nosaltres no ha gosat obrí'ls ulls!... Ah, malehida! Rosa: Ets boig!... Ets boig! Deixam, ó crido! Jaume: Crida, lladre! Crida! Acaba de robarmho tot! Crida fins á escanyarte! Rosa: M'has dit lladre! Jaume: Lladre de la meva dignitat! Lladre de la pau del meu esperit. Tot m'ho has prés!... Tot, malehida!... M'has tornat com un ombra dolorosa de lo qu'era... Lladre! Lladre! Rosa: (_Cridant_). Quirse! Antonia! Jaume: Calla, ó t'ofego! (_Amenassador_). Rosa: (_Lluytant tremolosa_), No... Jaume: Y tu, qué m'has donat en cambi? Ni una gota d'amor!... Ni una guspira d'esperit! Rosa: (_Lliurantse d'ell ab un suprem esfors. Pausa_). Aixís me tractas! Ben fet: no'm queixo. M'está bé, per béstia! Pero te'n recordarás! Jaume: Vesten... (_Ella, tota roja, s'arregla els cabells y 's posa en ordre el vestit_). Rosa: Sí, no't faré més nosa. Deuhen haverte donat una mala beguda... Ets un gos rabiós. Jaume: Vesten. Rosa: Te fá por sentirme? Fins ara has xerrat tú y garlaré fins que'm dongui la gana! Jaume: Vesten, ó... (_Alsantse furiós_). Rosa: Aixís, pégam. No més te falta aixó. Pégam, home, qué esperas? No'm sentirás ni una queixa: tot m'ho tinch merescut, per ximple! Ja'm servirá d'experiencia. Pégam, home! Qué fas parat? Jaume: Vols desesperarme... Rosa: Pobrissó!... Aixís me pagas tants anys d'estimació malaguanyada! Pero no m'enganyas, hipócrita! Estás cansat de mí fá temps y la mort de la Mariagna t'ha servit per fer un pas de comedia. Jaume: (_Indignat_). Prou! Surt de casa! Rosa: Aixó vols, dígaho clar. Si sembla estrany que no ho hagi conegut avans!... Aquest trasto de l'Eloy ja ha comensat la feyna amenassantme ab una cadira. Ha repetit tota las paraulas apresas de la seva mare. Ella us ha encomanat la rabia á tots!... (_Rient_). No n'hi ha per tant!... No n'hi ha per tant! Ja't deixaré á las bonas: Pero te'n recordarás: t'ho juro. De tot, de tot lo que m'has dit te'n recordarás. Com si jo'n fos la culpable de la mort de la Mariagna! (_Rient de nou_). No'm fassis riure! Jaume: Vesten, Rosa! Rosa: Esperat, esperat!... Jaume: Vesten! No't vull veure may més! Rosa: Ja me'n cuydaré de que no'm vegis! Jaume: Surt d'aquesta casa, malehida! Rosa: Y si no'm dongués la gana? (_Encarants'hi_). Jaume: A empentas y rodolóns ne surtirías. (_Fora de sí, l'empeny cap á l'entrada. Ella se'n va rient_). No't vuy veure may més!... May més!... (_Atret per la cridoria, poch avans de acabar la escena ha aparescut en Quirse silenciosament en els últims grahóns de l'escala. En el seu rostre s'hi ha reflexat una gran emoció y una gran sorpresa. Al sortir la Rosa, empesa per en Jaume, romp á plorar y demana:_) Quirse: Tú? Tú la treus? Jaume: (_Adonantse d'ell y baixant el cap_). Pare... Rosa: (_Boy anantsen, romp en una gran rialla_). T'has tornat boig, ja ho veig! Quirse: Oh, santa bogería que'ns salvarás encara! Jaume: (_Deixantse caure en una cadira rendit_). Tot s'ha acabat per sempre! (_Surt l'Eloy murmurant:_) Eloy: Mare... Mare... Quirse: Si hagués sigut aquí la pobre mártir! Oh, si t'hagués sentit com t'he sentit!... Jaume: (_Sanglota_). Jo l'he morta... Jo l'he morta! Quirse: No ploris, fill meu; no ploris. Qu'ella't perdona desde'l cel! Eloy: Mare!... Jo vull la mare! Jaume: L'he assessinada sense pietat! He assessinat á la mare ignocenta y al fill indefens! Quirse: Jo'ls veig als dos somriure en mitj dels ángels... Jaume: M'han deixat sol per sempre! Quirse: Jaume, no! T'ha deixat al seu fill perque l'estimessis com ella l'estimava! (_Li alsa el cap ab las mans tremolosas_). Eloy: (_Plorós, anant d'una banda al altre_). Mare... Quirse: Mira, Jaume: mira el pobre aborrit com l'anyora!... Jaume: Mariagna! Quirse: Es el seu fill! Es el fill dels vostres amors! Jaume: Oh, sí... (_En Jaume, després d'un moment de repulsió, l'abrassa. Ell somriu ple de sorpresa_). Soch el teu pare, Eloy! Quirse: Fesli un petó. (_A l'Eloy que'l besa somrient_). L'estimas? Eloy: (_Estúpidament_). Sí... Jaume: Perdónam! (_Infinitament penedit, cau de genolls_). Perdónam!... Eloy: Sí... (_Pare y fill quedan abrassats_). Quirse: (_Inefablement, ab els ulls plens de llágrimas_). Si'ls vegessis, Mariagna!... Teló *** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75579 ***